iaia Maria

anant a una anècdota recent, abans d’ahir mateix, pensant en quines cançons li agradaria que sonessin el dia del seu comiat, intentàvem recordar les que va escollir per ballar els dies del meu casament i el de l’Agnès. A mi em sonava que havíem parlat de la cançó de “Dos gardenias”, però rebuscant en discs durs ens va fer molta gràcia quan vam veure que la cançó que havia triat la iaia era ni més ni menys que la Sarandonga.

La iaia ha estat un punt d’unió i una guia molt potent en la nostra família. Si nosaltres som el que som és en gran part gràcies a ella. Això ens ha donat molta seguretat, força i confiança en molts moments. Moltes gràcies, iaia.

Si em pogués teletransportar a moments bonics amb tu, escolliria quan ens explicaves el conte de “los higuitos” a l’Enric i a mi, el cap d’any que vam passar tu, la Marina i jo, quan ens en vam anar d’hotel amb spa pel teu aniversari amb l’Agnès i ens vas explicar tantes històries de tu i l’avi, els dinars d’any nou amb llagostins i pinya amb pernil on també hi havia el tiet i les tietes, i quan vam anar de viatge per Andalusia els quatre, amb tu, l’Agnès, el papa i la mama, i vam riure tant d’aquell senyor de Córdoba que et deia “zeñora, no ze ponga usted nervozia”.

També triaria el dia en què vas venir al meu pis d’estudiants a Sant Cugat, ens vam estirar al meu llit les dues i ens vam passar tot el matí xerrant com dues jovenetes i després ens en vam anar a dinar. O aniria amb tu a la platja, com fèiem els matins d’estiu en què tothom estava de vacances i tu i jo ens quedàvem a Argentona. Després cadascú feia la seva, però cada nit venies a dormir amb mi.

En Tristan i jo tornaríem a tenir converses amb tu de balcó a balcó i et diríem que vinguéssis a sopar amb nosaltres per veure la Zoe i l’Amaia. Tu els explicaries les teves aventures de quan eres petita o de quan vas anar a la Selva Negra i segur que també els cantaries alguna cançó.

Com tu em deies aquests últims dies, yo me voy a ir con mi Marta a la plaza. Pues cuando quieras, iaia. Que a partir de ahora será siempre. Com també deies tu: te quiero, te quiero, te quiero…

pensament de confinament

xerrant amb una amiga hem coincidit en què, en moments extrems del confinament, ens han vingut al cap les dues reflexions següents, una rere l’altra:

* aquesta és la vida que tenim.

* però en quin COI de moment la vam escollir?

I ara penso:

* que guai tenir amigues = ànima bessona.

* que bé saber que hi ha gent amb qui comparteixes sentiments.

petons!

he dit que callis

ara que ha tornat la calma després de la tempesta, deixeu-me dir que durant els últims temps m’he preguntat si se’ns estava castigant per haver-nos marcat aquest farol que vaig escriure en un post anterior i que tan orgullosos vam portar per bandera